Després de córrer una cursa de muntanya de 21 kms et sents cansat, molt cansat. De fet, avui m’he despertat a les 2:29 hrs de la matinada del cansament que duia a sobre. Però també et sents feliç, molt feliç i satisfet. El temps final és el que menys importa quan acabes, però perquè no dir-ho, he fet 2:31 hrs, exactament el mateix temps que vaig fer l’any passat, així que sóc un any més vell però amb el mateix esperit de fa un any.
La cursa Camí dels Íbers és una d’aquelles curses que no es poden deixar passar. He crescut entre els corriols i pistes que formen aquesta prova, uns camins que no et deixen indiferent. A més, és una bona oportunitat per córrer i retrobar-me amb amics i coneguts de sempre, de La Roca del Vallès, del poble que em va veure néixer.
Són quasibé les 08.00 hrs del matí i miro d’aparcar ràpidament per arribar a la sortida de la Marató. L’Òscar, el meu gran amic i company d’entrenaments, hi participa i no vull perdre l’ocasió per desitjar-li molta sort en l’estrena de l’equip Montcar Adventure en una prova de llarga distància per muntanya.
Són les 08:30 hrs i ara em toca a mi posicionar-me a la zona de sortida per començar. Vaig fresquet, amb una samarreta sense mànigues. Tinc una mica de fred, però el dia acompanya i de ben segur que al cap d’uns minuts ja no trobaré a faltar les mànigues ni el paravent. Un coet dóna la sortida i començo a trotar entre els 300 corredors que m’acompanyen avui.
La primera pujada d’asfalt al cap d’uns minuts de la sortida ja et fan preveure el tipus de cursa que t’espera. Al meu voltant veig la cara dels corredors novells, jo l’any passat m’ho mirava de la mateixa manera.
De seguida deixem la civilització per entrar en aquest món que tant m’apassiona, la natura. Aquí no hi ha rellotges, ni nervis, ni stress, ni fum. Aquí no hi ha mals de cap ni mal humor. Aquí hi ha vida! Agafem els primers corriols. Costa avançar a bon ritme doncs el grup és força nombrós i no hi ha espai per adelantar. Al cap d’una estona arribem al primer avituallament, se m’ha fet curtíssim! Agafo una mica de taronja, un glop d’aigua i segueixo endavant. No tinc referències, doncs aquest any el meu company de cursa ja fa estona que corre, però a una altra distància.
Agafo la referència d’algun corredor que porto al davant i que crec que s’adequa al meu ritme. Això m’ajuda a mantenir una velocitat constant, però a la que arriba una baixada no puc contenir les meves cames que m’obliguen a saltar i córrer com una cabra boja. Se m’escapa algun crit d’emoció (sí sí, si vas participar a la cursa ja saps que era jo aquell animal de 1,90 que no parava de cridar i xerrar amb tothom que anava al meu costat).
Creuem la carrtera d’Òrrius i arribem al segon avituallament, em trobo amb en Dani Garcia i anem plegats una bona estona. Amb ell i un altre corredor arribem al punt més crític del recorregut, la pujada a l’antena. Mare meva! Ja de baixada les coses es veuen d’una manera diferent, però pago molt car el meu ritme de baixada. Els últims 5 quilòmetres s’em fan eterns i de no ser per les gominoles que m’havia guardat a la butxaca no hagués arribat.
Intento apretar per arribar per sota de 2 hores i mitja, però no pot ser. El meu temps final és de 2:31 hrs, exactament el mateix crono de l’any passat!
[movescount] http://www.movescount.com/moves/move29077470
Una altra edició dels Íbers a la butxaca, o millor dit, a les cames i al cor. L’any que ve hi tornarem a ser, però segurament caldrà experimentar amb una altra distància.
Moltes gràcies a totes aquelles persones que fan possible una cursa com aquesta. Volia donar les gràcies especialment a tots aquells voluntaris i afeccionats que estaven al llarg de la cursa animant a tots els Íbers que corríem amb una llança entre les dents enmig de tanta bellesa.
