És molt aviat. L’alarma ha sonat a les 04.00h i crec que pràcticament no he dormit res, potser entre dues i tres hores. Crec que el fet de sopar massa i els nervis, no m’han deixat agafar el son fins a molt tard, i això que a les 22.00h ja era al llit.
L’Aneto és el cim més alt del Pirineu amb els seus 3.404m d’alçada. No és complicat, però sí que cal anar amb compte, especialment a la glacera i al conegut “Pas de Mahoma“, suposo que per això mateix no he dormit massa bé, no per la por, sinó per l’emoció que em genera explorar i aventurar-me en una zona desconeguda i alhora espectacular com aquesta.
Ens hem hagut de llevar aviat, ja que volem començar a caminar de nit. Per fer un cim d’aquestes característiques s’aconsella arribar a dalt de tot entre les 12:00h i les 13:00h, per si sorgeix algun imprevist o per si les condicions meteorològiques canvien, cosa habitual a l’alta muntanya.
Agafem el cotxe amb en Michiel i en Sebastian, els meus companys holandesos, i conduïm en direcció Llanos del Hospital, on aparcarem i agafarem l’autobús que ens deixarà al refugi de La Besurta (1.920m). Volíem agafar el primer del dia, però no érem els únics que feien cua a aquesta hora, i haurem d’esperar fins a les 05:30hrs, amb 30 minuts de retard del qual teníem previst. La idea era reunir-nos amb l’Esther i en Joan a les 06:15hrs, que han fet nit al refugi de la Renclusa, però sembla que no serà possible.
Un cop a la Besurta, em poso el frontal i sortim disparats de l’autobús amb pas ferm i decidit per fer via cap a La Renclusa. Serà difícil arribar a l’hora prevista però el ritme és prou bo. De sobte, se’ns enganxa un nou excursionista al grup, no sabem el seu nom però fa vida entre el barri de Sants a Barcelona i Barbastro. Ens sorprenem quan al cap d’una estona ens diu que té 76 anys i que aquesta és la segona vegada que farà l’Aneto en una setmana. Al cim del Puigmal també em vaig trobar amb un home de la mateixa edat, cosa que em fa pensar en la llarga trajectòria de muntanya i cims que tinc encara pel davant. El nostre ritme és tan fort que agafem els últims excursionistes del primer grup del dia, els que han agafat el bus a les 05:00hrs. Si mirem enrere, veiem una fila de llums que ascendeixen enmig de l’obscuritat de la nit. L’efecte que provoquen m’obliga a desviar la mirada en diferents ocasions.
Arribem a La Renclusa a l’hora prevista després de l’esprint de pujada. Hem assolit el recorregut en menys de 30 minuts i em preocupa que el ritme tan fort no passi factura més endavant, ens espera una llarga travessia. Ens trobem amb l’Esther, i el seu pare, en Joan. Han fet nit al refugi i ja han esmorzat, també estan a punt.
Des del refugi ens espera un ascens molt vertical. El dia anterior ens vam acostar per explorar el terreny i ja vam poder comprovar que l’inici seria dur i exigent físicament. Abans de començar a caminar plegats apareixen les primeres llums del dia, i amb elles podem veure els cims de La Maladeta, el Pic de la Rimaya, Cordier, etc. A mesura que comencem a caminar en direcció el “Portillón Superior” la lluna es fa cada cop més i més gran, és espectacular. M’agrada la muntanya, sobretot pel fet que et permet estar en silenci i gaudir de moments realment espectaculars com aquest, però la ruta és molt coneguda i veig que se’m farà difícil gaudir-la plenament. Massa gent.
Abans de passar pel Portilló Superior ens espera un pas amb una caiguda a la nostra esquerra d’uns 50-70 metres. Això es comença a posar interessant i noto aquell neguit a l’estómac.
Abans de creuar per aquest pas, i si ens girem a mà dreta, dirigint la nostra mirada cap a l’Oest, podem veure els cims anomenats “Hermanas de Paderna“, que amb aquesta llum són espectaculars.
Un cop hem passat aquesta primera fita, ja podem veure el cim de l’Aneto. Està molt lluny i molt amunt encara, però ja podem albirar la glacera que haurem de creuar amb l’ajuda dels grampons i piolet.
Seguim caminant una bona estona per una tartera de roca i pedra de granit abans d’arribar a la glacera de l’Aneto. Fem alguna parada per gaudir de les vistes i menjar alguna cosa. Fa unes quantes hores que caminem. És important hidratar-se bé i de manera constant.
Per fi arribem al punt on ens hem de posar els grampons. Amb el piolet a la mà dreta (cantó de la muntanya) comencem a caminar per damunt la neu, que aviat es converteix en gel pur. És perillós aventurar-se a entrar en aquest territori de gel i pedra sense un bon material, ja que una caiguda aquí et pot portar molt i molt avall sense cap manera de frenar. Estic quelcom neguitós. Tot i estar acostumat a la neu, trobo que això no m’és familiar. La veritat és que al cap de pocs metres ja tinc 100% de confiança amb els grampons. Els peus no es mouen de terra gràcies a les afilades puntes de metall que formen la sola. Amb pas ferm avancem amunt i amb ganes de fer el cim. La panoràmica des d’aquest punt cada cop és més aèria, ens acostem al cim dels Pirineus.
Al davant es veuen files de gent que pugen fent zig-zag cap al cim deixant enrere un traçat que ens ajudarà a remuntar el fort desnivell de gel del tros final. Per fi hem arribat a l’última part de la glacera. Al cap d’uns pocs cents de metres arribem a una zona molt trencada de pedra granítica. Ens haurem de treure els grampons per fer l’últim tram. Ens acostem al conegut “Pas de Mahoma” i ara sí que noto un formigueig dins meu. L’últim tram tampoc és fàcil. És tècnic i has d’anar amb compte no patinar amb alguna pedra. Per fi! Davant meu veig una fila de gent, alguns agafats i lligats amb l’arnés i corda. Crec que van acompanyats d’un guia de muntanya que, pel que sembla, ha preferit assegurar els seus acompanyants amb cordes per tenir una mica més de seguretat. Hem d’esperar el nostre torn. El pas és molt estret i el més prudent serà esperar.
La visió des d’aquest punt sembla no tenir fi. Em sembla veure la Pica d’Estats a l’horitzó, però just en sentit contrari crec diferenciar el Pic du Midi, característic pel seu observatori astronòmic al cim. Ens traiem les motxilles i les deixem a terra. No és recomanable passar aquest punt amb quelcom voluminós a l’esquena, inclús uns esquís a l’hivern. El fort vent que es pot girar en qualsevol moment pot fer que ens desequilibrem.
Ens toca. Avancem amb peus de plom. Per davant nostre, una parella de catalans ens obren via. La noia, l’Alejandra si no recordo malament, s’encalla en un punt. Prefereixo no mirar avall, però sense voler-ho la vista se m’envà a un costat i un altre. Aconseguim creuar sense gaires problemes. Per fi som al cim!
No ens volem entretenir gaire, però hem d’esperar el nostre torn per tornar a creuar el “Pas de Mahoma“. La tornada es fa més fàcil, tot i que no puc evitar tornar a mirar la gran caiguda que hi ha ambdós costats de l’estret pas.
La tornada la farem per un altre vessant, ja que volem evitar el tram de roques de grans dimensions que hi ha entre el “Portillón Superior” i el refugi de La Renclusa. Preferim baixar en direcció el pla d’Aigualluts, una zona espectacular que vam tenir l’oportunitat de conèixer el dia anterior. De baixada, creuem una zona rocosa i vertical, però més agraïda, tot i que les cames estan molt carregades de tanta pujada. Arribem a l’Ibon del Salterillo (2.480m), un petit llac d’alçada format per la desfeta del glacera de l’Aneto.
Estem cansats i les parades se succeeixen més sovint del que hem fet durant l’ascensió al cim. Fa moltes hores que caminem, unes 8 o 9 aproximadament, i encara ens queden uns quants metres per arribar a La Besurta, així que no volem aturar-nos. Seguim baixant. En arribar al Pla d’Aigualluts, haurem de creuar el riu. Ens descalcem i posem els peus dins l’aigua fresca, però alhora relaxant, del riu que prové d’algun dels cims que ens envolten.
Ens girem i podem veure l’Aneto per última vegada. És molt lluny i s’alça majestuosament per damunt de qualsevol altre cim. Quina gran aventura! Estimo la muntanya, em repeteixo dins meu una vegada i una altra. Aquests moments són els que de veritat valen la pena.
Des d’aquest punt tenim una hora fins a La Besurta, passant pel Forau d’Aigualluts, una curiosa zona on s’acumulen les aigües de les glaceres de l’Aneto i La Maladeta abans de desaparèixer sota la roca en direcció el vessant Atlàntic.
Sembla que el fet d’haver remullat els peus en les aigües tan fredes, ens ha carregat les piles, ja que portem un ritme força bo malgrat fa més de 10 hores que caminem i portem bastants metres acumulats a les nostres cames. Això sense comptar les hores de son que em manquen al damunt.
Sense més complicacions arribem al punt de partida. Quina alegria! Ens abracem i ho celebrem amb dos, inclús potser 3 cerveses que semblen no acabar amb la set que portem a sobre. Fita assolida!
**Falta el vídeo del Pas de Mahoma que s’està editant abans de pujar-lo a YouTube. Torna aviat!
