Fa unes setmanes em vaig trobar amb en Xavier Cullell. Des de fa uns anys, en Xavi, natural de Llinars del Vallès, passa llargues temporades a una regió índia de l’Himàlaia anomenada Ladakh, on exerceix com a guia de muntanya, oferint trekkings especials i únics, fora de les rutes turístiques i massificades que es troben a les guies comercials més conegudes.
La trobada inicialment era per parlar de temes de feina, amb el fi d’intentar arribar a un possible acord de col·laboració per un projecte personal que estic desenvolupant. Però finalment vam parlar poc de feina. Hi ha persones amb les quals podries passar hores i hores conversant. En Xavi és una d’elles. Una de les històries que va viure de ben segur que l’acompanyaran al llarg de la seva vida.
La nit del 05 d’agost de l’any 2010 va ser una de les pitjors nits que es recorden a Leh, la capital de Ladakh. Una pluja intensa, com pocs habitants recorden, va devastar la zona, provocant riuades que no només es van endur tots aquells béns materials que estaven al seu pas, sinó que també va causar la pèrdua de centenars de vides humanes que poc esperaven aquelles pluges.
En Xavi, aprofitant que durant aquells dies era per la zona, i després de sobreviure a les riuades, es va implicar amb les tasques humanitàries per mirar d’ajudar els habitants de la zona.
Mentre passejàvem pel Parc Natural del Montnegre i el Corredor, el guia de muntanya i aventurer, compartia amb mi aquells moments de por, dolor i tristesa, però per damunt de tot em va dir una cosa que em va fer reflexionar una bona estona. De fet, les paraules que vam compartir dies enrere han estat ressonant dins el meu cap fins ara. Sentia que havia d’escriure sobre tot allò.
En Xavi em va explicar que les persones que va tenir l’oportunitat d’ajudar estaven contentes. els supervivents li deien que malgrat haver perdut tot allò material que durant molt de temps havien construït amb esforç i diners, estaven feliços, doncs havien tingut la sort de sobreviure.
Havien perdut totes les seves pertinences, però podien tornar a començar, doncs tenien el més important de tot, la vida.
“Ostres! Això és tota una lliçó per la nostra societat, per nosaltres“. – vaig respondre.
Li vaig comentar que des de l’inici de la crisi econòmica l’any 2008 havia sentit de diferents casos en què algunes persones, arruïnades, havien decidit llevar-se la vida. En certa manera aquest fet em transportava fins a la Gran Depressió dels Estats Units, iniciada amb el crack de Wall Street l’any 1929. Un fet que indirectament va provocar el nombre més gran de suïcidis de la història en un any, 23.000 en total.
No som el que tenim. Si no que som, sense etiquetes ni condicions
Moltes de les persones de la nostra societat, del món occidental, viuen en un estat constant d’angoixa i estrès, però amb prou feina en són conscients. Moltes vegades quan sentim por o estem deprimits, ho fem perquè ens aferrem a la idea que no aconseguirem allò material que volem, o que perdrem el que tenim i que tant temps i esforç ens ha costat per aconseguir-ho.
En certa manera, quan ens posem a nosaltres mateixos en aquesta situació ens estem posant una “etiqueta”. Quan creiem que som un tipus de persona o una altra i que la vida és d’una determinada manera, només veiem les coses en funció d’aquest filtre. Les nostres creences ens condicionen fins a tal punt que oblidem qui som en realitat. Quan ens oblidem que realment el que importa és ser. Sense etiquetes ni condicions.
