Quan faltaven pocs dies per volar per primera vegada a Nepal, i mentre recopilava informació i contactes que em poguessin facilitar la meva estada al país, algú em va parlar per primera vegada d’en Toni Aguilar. En aquell moment no sabia encara que en Toni es convertiria en una de les persones que més m’ajudarien a aprendre sobre la cultura nepalesa. Encara recordo perfectament aquella primera trobada l’octubre del 2015, poques hores després d’aterrar a l’aeroport de Kathmandu.
Amb l’ajuda d’un mapa vaig arribar fins a Kumari House, la casa situada al barri 18 que dóna acollida a nenes orfes o filles de vídues, i que en Toni va construir amb l’ajuda dels que l’acompanyaven en aquell projecte, especialment la Maya, la seva dona, i els socis de la fundació que ell mateix va iniciar l’any 2001, The Direct Help Foundation.
Quan vaig tocar el timbre, va ser en Toni qui em va donar la benvinguda des de la part més alta de l’edifici. Des d’una finestra va cridar: “Endavant Carrizo!“. Aquesta era la seva manera de rebre’m. I així ho va seguir fent totes i cadascuna de les vegades que anava a Kumari House, el meu refugi a Kathmandu. Hi anava tantes vegades com m’era possible. Allà hi buscava refugi i respostes. No entenia el perquè d’algunes coses que veia pel carrer o en els diferents projectes de cooperació en els que estava involucrat. I en Toni sempre tenia respostes. De fet, amb ell comentàvem sovint, i debatíem, sobre el significat de la paraula “ajudar”.
La societat nepalesa és sovint injusta i dura, especialment amb les dones o les persones que pertanyen a una casta baixa. A mi em costava molt de resignar-me a acceptar-ho. I encara ara, m’és difícil haver d’acceptar algunes coses que passen als carrers de Kathmandu o en la gran quantitat de pobles que s’estenen al llarg del país.
En Toni sempre em posava algun exemple del què havia viscut ell al llarg dels més de 18 anys que havia viscut al país. Inicialment va acollir orfes i filles de vídues, un col·lectiu especialment vulnerable, a Kumari House. Però a poc a poc va anar ajudant a altres persones del barri a mesura que coneixia la seva situació. Els oferia menjar i suport econòmic per poder escolaritzar els seus fills. Però a mesura que van passar els anys, va decidir que també oferiria ajuda a altres barris de la ciutat de Kathmandu, o inclús altres pobles dels afores o indrets remots, on difícilment arriba l’ajuda internacional. D’aquesta manera l’ajuda de The Direct Help Foundation va anar arribant de mica en mica a diferents zones del país. Els projectes eren molt diversos. Des de l’alfabetització de dones, nenes i nens, fins al repartiment de tunelades de roba, aliments i material escolar. Sense oblidar els projectes que es van dur a terme a diferents zones rurals: construcció o reparació de pistes i carreteres, plantacions de llegums o verdures per afavorir l’autosuficiència, la potabilització d’aigua potable… això sí, per a ell, era important conèixer de primera mà la realitat de l’indret abans de fer cap acció. Era molt conscient que a vegades quan ajudes a uns pots perjudicar a uns altres. Li agradava conèixer les persones allà on anava i s’implicava personalment amb tot allò que es feia des de la fundació.
Segons en Toni, i després de la seva experiència, la pobresa del país és deguda principalment a tres factors: l’analfabetisme d’una part molt gran de la població, l’alt índex de persones sense feina i la inexistència d’un sistema sanitari accessible per a tothom. Val a dir també, que la religió, a vegades, tampoc ajuda. En Toni es posava les mans al cap cada vegada que recordava alguna de les situacions viscudes amb les religions que predominen a Nepal, l’hinduisme o el budisme. Si a tot això li sumem la corrupció que hi ha al govern o les constants pressions per explotar els recursos naturals del país per part de la Xina, al nord, o de l’Índia, al sud, ja ens podem fer una idea del que és viure a Nepal.
Però en Toni no perdia mai l’esperança. Malgrat el què havia de viure sovint, era amable i alegre. Gràcies a ell, em preguntava una vegada i una altra si les meves accions al país eren prou bones o si realment eren necessàries, o si els diners que havíem aconseguit recollir amb els donatius estarien ben invertits. De fet, en Toni també s’ho preguntava sovint, i em deia: “Quan miro enrere, em pregunto si tot el que he fet ho podria haver fet millor…”. Les seves paraules m’han fet créixer com a persona i com a cooperant. La seva generositat i bondat han estat sempre un exemple a seguir i m’han servit com a inspiració. A Kumari House sempre hi tenia un plat a taula, unes galetes o un ginger tea amb llimona. Quan no parlàvem sobre Nepal, ho fèiem de les nostres vides a Catalunya. A tots dos ens agradava la informàtica i la tecnologia. A tots dos ens apassionava la fotografia, viatjar i conèixer altres cultures, de fet, va ser així com va arribar a Nepal després d’haver conegut en Vicenç Ferrer i el seu projecte a l’Índia. S’hauria quedat al país si no fos per la calor que hi fa i que tan poc agradava a en Toni.
En Toni mai va acceptar la meva ajuda econòmica: “A nosaltres no ens fa falta ara mateix. Segur que pots trobar persones que ho necessiten més”, m’havia dit en més d’una ocasió. I d’aquesta manera sempre em va animar a seguir descobrint el Nepal. I així ho seguirem fent. I no tan sols al Nepal, sinó a la vida en general. Perquè sempre hi ha algú a qui es pot ajudar, i no per això cal que es viatgi a Nepal.
Sempre que m’acomiadava abans d’agafar l’avió de tornada a Barcelona em preguntava, “Carrizo, quan ens tornarem a veure?”. I ara sé que no cal que torni a Nepal per veure’t, Toni, encara que ho seguiré fent. Perquè el teu amor i la teva generositat, estaran sempre ben presents amb mi. Gràcies per tant. T’estimo amic meu. Namaste Toni!
Pots trobar més informació sobre en Toni i The Direct Help Foundation en els següents enllaços:
Kumari House, la casa de les princeses a Kathmandu (article del meu blog després del meu primer viatge a Nepal).
The Direct Help Foundation (web de la fundació).
Entrevista a Toni Aguilar per Maria Castellví.
Entrevista a Toni Aguilar per Pello Larrañaga, del maig del 2018, on repassa la trajectòria dels 18 anys de la fundació.