Sortim del pàrquing de Cubil (Grau Roig). Sempre és recomanable sortir a primera hora del matí, però avui fem una excepció. No és molt aviat, i es nota el sol de primavera, que comença a calentar de valent. Fa molt de temps que no pujo al Montmalús, i no sé com estarà la neu, però avui m’acompanya una guia excepcional, la Diana Martín. Feia dies que tenia pendent una sortida amb aquesta instructora d’esquí andorrana, guia i comunicadora digital a Enjoying Andorra entre d’altres.
Ahir al vespre vaig mirar el butlletí de perill d’allaus andorrà i marcava un nivell de fluix evolucionant cap a moderat. És a dir, feble, però amb alguna recomanació d’extremar la precaució a cotes altes com a conseqüència de la neu nova caiguda sobre un mantell ja inestable. Crec que al llarg de les últimes hores ha caigut neu nova. Si més no, els cims més alts semblen més blancs que en dies anteriors. Portem el DVA (detector de víctimes d’allau), sonda i pala, com sempre es recomana amb aquest tipus d’activitat de muntanya. Pujant fem alguna pràctica per recordar el funcionament dels aparells. Sempre va bé refrescar els coneixements del curs que vaig rebre amb l’ACNA (Associació per al Coneixement de la Neu i les Allaus) la temporada passada. Darrerament m’agrada més l’activitat fora que dins les pistes, i en aquest tipus de terreny cal extremar la precaució i formar-se constantment.
Els primers metres són fàcils. Pràcticament no hi ha desnivell a la part més baixa de l’estació d’esquí de Grau Roig (Grandvalira). A poc a poc anirem guanyant metres verticals seguint la pista Montmalús. A mesura que pugem trobem altres esquiadors que enfilen en direcció el nostre destí final, el Montmalús (2.781 m). Agraeixo el fet que no hi hagi la multitud d’esquiadors que sol haver-hi per aquí. No fa massa dies que l’estació ha tancat.
Passen els minuts i el sol de migdia fa que la temperatura pugi ràpidament. La neu caiguda la nit anteriorment es transforma de seguida. La baixada no serà gens fàcil i quelcom perillosa pels genolls. Caldrà anar alerta! Bebem aigua i aprofitem per anar fent fotografies al nostres voltant. A mà esquerre veiem el Pic de Serra-Seca (2.777m) i La Menera (2.774m).
La pujada al Montmalús no és molt complicada. No hi ha molt desnivell vertical i la pujada és progressiva fins al coll que enfila cap al cim. La Diana també va estar al Nepal i hi col·labora activament a través de la fundació Mountaineers for Himalayas. Compartim anècdotes del país i intercanviem experiències. Dilluns farà un any del terratrèmol que va iniciar el meu projecte de cooperació personal.
La muntanya sempre és especial per mi. És clar que l’hivern és l’època preferida per mi. Poder compaginar l’ensenyament d’un esport com l’esquí alpí, que alhora és la meva passió, fan que donar classes al Pirineu sigui molt més que una simple feina. Però la primavera també és una època perfecte per fer muntanya, i més si encara hi ha neu fresca als cims més alts.
Un cop arribem al coll, baixem el ritme però seguim amunt. En arribar a la carena les vistes canvien i podem veure el petit refugi que hi ha al fons de la vall següent. Al fons es veu amb claredat un cim que encara no he tingut oportunitat de fer ni a l’estiu ni a l’hivern, el Tossal de La Muga. En aquest punt em trec els esquí i els carrego a l’espatlla, mentre que la Diana confia més en seguir pujant amb els esquís posats. Hi ha una pendent pronunciada i em sento més còmode caminant. El meu material està dissenyat per baixar fort, no per pujar lleuger, i en punts com aquest es nota. No porto grampons ni piolet, i no fan falta, però una patinada aquí no seria molt agradable.
Un cop passem aquest pas més delicat, el pendent ja no és tan pronunciat i de seguida arribem al cim. No anem molt bé de temps, així que no ens entretenim massa al cim. A més, s’acosten uns núvols pel nord, tal com anunciava la previsió meteorològica. Mentre traiem les pells de foca i collem les botes, la boira se’ns posa al damunt, així que val més que espavilem. La neu és molt bona i fresca a dalt de tot, però a mesura que perdem desnivell l’estat de la neu canvia completament. Costa molt agafar velocitat, i quan n’agafes et trobes amb algun punt de neu molt humida que et frena bruscament. Anem amb compte perquè a més hi ha alguna pedra amagada. Ràpidament tornem a la zona boscosa de l’estació, just al final del remuntador Montmalús. Des d’allà baixem per la pista que porta el mateix nom fins a arribar a la base de l’estació. Ha estat un dia prou bo, malgrat que la temperatura ha estat massa alta durant tota la pujada. Sembla que la cosa canvia. Amb l’entrada dels núvols del nord, comença a fer vent, fa força fred i fins i tot cau algun floc de neu. Seguirà nevant amb força per poder allargar la temporada d’#skimo?
