Al setembre vaig trepitjar per primer cop el Priorat. Aquesta comarca és coneguda especialment pels amants del vi, però jo la vaig visitar per un motiu ben diferent. Volia conèixer de ben a prop un dels projectes de permacultura més importants de la península, l’Institut Montsant. Aquesta escola està situada a pocs kilòmetres de Cornudella de Montsant. Per poder-la conèixer en detall ho vaig fer de la mà dels seus creadors, l’Inés Sánchez i en Richard Wade. A més, m’acompanyava en tot moment una de les persones que més m’ha ensenyat últimament en aquest camp tan nou per a mi, en Declan Kennedy, un mestre en el món de la permacultura i co-fundador de l’ecovillage alemanya anomenada Lebensgarten, ubicada a Steyerberg, molt propera a Hanover, al nord-oest del país.
Aprofitant que era per allà vaig visitar el mas d’un amic meu, l’Isidre Solé, un productor ecològic de Riudoms. Però a l’Isidre no només l’apassiona tot allò que està relacionat amb l’agricultura i el treball del sòl, un àmbit on dedica bona part del seu temps, sinó que és alhora un apassionat de la natura i l’esport. Per aquest motiu, no em va costar molt de convèncer-lo quan li vaig proposar de conèixer el Priorat i el Montsant damunt la bicicleta. Em venia de gust repetir una experiència com la d’aquella primera ruta cicloturista que vaig fer amb en Marco ja fa un parell d’anys pel Ripollès i el Berguedà.
Dit i fet. Al cap d’uns dies l’Isidre m’enviava un missatge per dir-me que ja estava treballant en la ruta, i que de fet, ja havia trobat una proposta molt interessant. La idea era seguir el track de la cursa Gran Fondo Priorat que recorre la comarca al llarg de prop més de 90 kilòmetres i que té un desnivell acumulat positiu considerable, tenint en compte que per fer aquest tipus de sortida portem al damunt molt més pes de l’habitual: tenda de campanya, sac de dormir, màrfega, roba, menjar, eines…
A poc a poc allò es va anar fent cada cop més real. L’Albert i en Pep es van sumar a l’aventura, i com aquell qui no vol la cosa ja estava conduint amb les bicis dins el cotxe cap a Riudoms per reunir-nos amb l’Isidre, amb qui passaríem la primera nit abans de començar la ruta. Això és el resum de l’experiència viscuda.
Dia 1. Falset – La Vilella Baixa (12 d’octubre)
Si hi ha una cosa que m’agrada d’una aventura com aquesta és la preparació de tot el material previ. És cert que no he pogut dedicar tot el temps que voldria a estudiar el track com cal o a preparar i provar tot el material damunt la bicicleta. Sóc autònom. I tot i que a vegades sembla que tinguem super poders, el cert és que aquesta vegada no he sabut/pogut trobar el temps per fer-ho. Improvisarem. És una cosa que he après a fer força bé. Recordo com amb poc menys de 45 minuts vam ser capaços de deixar totes les bicis a punt la nit anterior. Alforges carregades amb uns 30kgs de material, un suport pel GPS improvisat aprofitant un fregall de cuina de l’Isidre que espero no trobi a faltar… sí, tot s’hi val i no hi ha temps per a res més.
Allà les 10.30 h ens trobem amb l’Albert davant l’oficina de turisme de Falset, el punt d’inici de la ruta. Em fa l’efecte que anem molt carregats i que ens sobren uns quants quilos, especialment en veure que el traçat té un desnivell positiu important i que cap de nosaltres està en forma. La previsió és de fer la ruta en 3 dies, però sembla que anem carregats per creuar tota Catalunya. Fa més de 3 mesos que no toco la bicicleta.
Comencem a pedalar. El dia acompanya. El cel és clar i la temperatura molt agradable, tot i que la previsió anunciava pluges al llarg del cap de setmana. Encreuem els dits. Els primers minuts sempre costen més. Agafar el ritme amb una bicicleta tan carregada no és fàcil per moltes ganes que tinguis.
Un cop ens hem posicionat damunt el track que marca el GPS i ens assegurem que som dins la ruta, sembla que tot és més fàcil. Només hem de seguir la fina línia vermella que apareix a la pantalla. Sembla fàcil.
L’Isidre ens ha preparat una sorpresa pocs minuts després d’iniciar l’excursió. El track passa molt a prop de la finca d’un amic seu, en Xavi Pallejà, viticultor i emprenedor, qui a més acaba de treure el seu primer vi al mercat, el Buxus. Mentre pedalem entre vinyes apareix en Xavi (pronunciat amb j, com fan aquí al camp de Tarragona) amb el seu 4×4. Ens demana que l’acompanyem fins al punt on farem el tast, des d’on alhora podrem contemplar la vinya on es cultiva el raïm que ha donat lloc al Buxus.
No sóc un expert en vins. De moment sé distingir el que m’agrada del que no m’agrada. Però el que estem vivint avui és ben diferent. De seguida m’adono que això no és només un vi. És la història inspiradora d’un vailet de 19 anys que va comprar un terreny, millor dit, un barranc, amb el somni de poder-hi cultivar quelcom que donés fruits uns anys més tard. És una història de sacrifici, de passió, d’alegries i de somnis fets realitat, però també de llàgrimes – com diu el mateix Xavi – mentre ens explica els mals de cap que ha hagut de patir per tirar endavant aquest projecte.
Darrerament, quan tasto un vi, m’agrada imaginar-me tot el procés que ha seguit el raïm abans de transformar-se en aquest líquid tant apreciat. D’aquesta manera quan me’l poso a la boca connecto amb el sòl, els ceps, la pluja i l’escalfor del sol… el pas del temps, vaja. Connecto també amb l’esforç que han hagut de fer totes aquelles persones encarregades de la verema, o de transportar el raïm d’un lloc a un altre. Tot això m’ajuda a connectar amb la terra mentre em fa més conscient del valor que té allò que tinc a la boca. I en el cas d’avui ha anat encara més enllà al poder viure l’experiència d’un tast a peu de vinya.
Hem passat una bona estona amb en Xavi i tinc la impressió que ens podríem passar hores escoltant-lo i compartint experiències. Després d’un parell de copes de vi no se’ns fa fàcil seguir la ruta, però cal fer-ho. Tenim encara un munt de kilòmetres per davant, i tot i que no tenim gens de pressa, volem fer tants kilòmetres com puguem abans no es faci fosc.
Seguim cap a Bellmunt del Priorat. Anem a bon ritme i ara per ara el desnivell no és molt pronunciat, tot i que cal dir que no parem de pujar i baixar en tot moment. Al llarg del matí trobem alguna antiga mina que ens recorda quina era la principal activitat econòmica de la zona al llarg del segle XX, la mineria del plom.
Després de deixar enrere Bellmunt i abans d’enfilar cap al Turó del Mas dels Flares agafem una pista de terra a mà dreta. Trobem algun pendent molt pronunciada i el terreny no és fàcil. La combinació de sorra fina i pedra ens fa estar ben atents.
A aquestes hores el sol ja escalfa de valent i devem portar uns 10-12 kms de material damunt la bicicleta. Ens decidim a fer una parada per dinar i agafar forces en un indret que sembla ser una antiga mina on encara es conserven bona part dels edificis que utilitzaven els miners. Trobem una ombra i improvisem un dinar de forquilla i ganivet.
Ben dinat sempre costa més agafar el ritme, i més després d’haver-nos fotut un arròs amb samfaina. La part positiva és que hem començat a reduir pes de les alforges amb el menjar i la beguda que hem consumit al llarg de l’àpat. Crec que el principal beneficiat ha estat l’Albert que ens ha sorprès a tots amb un tupper d’arròs integral bullit. No exagero si dic que portava uns 3-4 Kilos. Què n’és de boig!
Al llarg de la tarda creuem camps d’oliveres i d’ametllers, el principal cultiu de la zona. Tot va força bé fins que arribem a un punt força tècnic. Sense dubte aquesta no és una ruta apta per fer amb bicicleta cicloturista, però ja és massa tarda per fer mitja volta. Quan veig la baixada que tinc per davant li foto un bon crit a l’Isidre (Sidruuuu), fent broma és clar, esbroncant-lo per haver-nos fet passar per aquest pas. Decideixo baixar de la bicicleta en algun punt. Ja m’he tret la clavícula anteriorment la clavícula en sortir volant per davant de la bicicleta, literalment. Però avui no tornarà a passar. Cal dir, però, que el paisatge és espectacular.
Ja fa unes hores que anem damunt la bicicleta i el sol comença a caure. Decidim fer nit a la Vilella Baixa. Busquem un lloc on posar les dues tendes d’acampada. Hi ha una zona habilitada per a fer-ho als afores del poble.
Dia 2. La Vilella Baixa – Falset (13 d’octubre)
La nit ha estat llarga. El sac de dormir que utilitzo és massa gruixut per aquesta latitud i aquesta època de l’any. M’he anat tapant i destapant al llarg de tota la nit. A més, m’he despertat amb el cos ple de picades d’algun insecte… Esmorzem sense perdre massa temps. Avui tenim per davant una bona etapa amb força desnivell.
Creuem La Vilella Baixa amb direcció nord-oest en direcció cap a Cabacés per la carretera asfaltada. Pedalem prop més de 20 minuts abans d’agafar una pista de terra a mà dreta que ja no deixarem fins a arribar a Escaladei.
Aquesta és sens dubte la part més dura del recorregut. El traçat no para de pujar i pujar. Guanyem desnivell al llarg d’una bona estona. Malgrat haver perdut pes amb els àpats del dia anterior, les bicicletes segueixen anant molt carregades per poder fer una etapa com aquesta. A poc a poc anem fent metres, però sembla que mai arribem dalt de tot d’aquesta serralada. A mesura que guanyem alçada apreciem la bellesa de tot aquest territori, i ara sí, amb la vessant sud de la Serra del Montsant a mà esquerra que ens acompanya en tot moment.
El desnivell és tan pronunciat que en algun punt hem de baixar de la bicicleta per poder-lo superar. Seguim tenint les mateixes ganes però les forces no són les mateixes. A més, es nota la falta de son i la incomoditat dels seients de les nostres bicis. Si més no parlo per mi. Per sort el cel està tapat i els núvols eviten que la temperatura sigui massa alta. Això sí, la humitat es nota força i ens fa suar moltíssim.
Per fi arribem al punt més alt i hem de prendre una decisió. El track del recorregut segueix en direcció est, cap a La Morera de Montsant. El traçat segueix pujant des d’aquest punt i se’ns farà molt tard per dinar. Ràpidament decidim que tenim gana i que podem escurçar el recorregut. Agafem un petit sender que surt a mà dreta en direcció cap a la Cartoixa d’Escaladei, on es troba un monestir del segle XII de l’orde de la Cartoixa.
Malgrat tenir molta gana fem una petita parada per veure de prop les restes d’aquest monestir. Durant més de set segles els monjos van poblar els camps, donant vida a aquestes terres i difonent el conreu de la vinya. Per a alguns d’aquí ve l’origen de la comarca.
A Escaladei i fem un bon àpat. El dinar se’ns envà de les mans. L’Albert decideix que és moment de tornar cap a Falset perquè ja n’ha tingut prou. S’està recuperant d’una operació que li han fet fa poc més de 7 dies, i potser sí que s’ha excedit. Amb la resta és moment de decidir què fem i optem per acompanyar l’Albert fins a Falset i finalitzar la ruta.
Encara ens queden per davant un parell d’hores que no es fan pas curtes. A més, sembla que tinc algun tipus de problema a la roda del darrera, un fet que m’obliga a parar en un parell d’ocasions. Queden pocs quilòmetres per arribar a Falset però sembla que la carretera no s’acabi mai. Els punts kilomètrics que indiquen la distància que resta per arribar al destí passen molt més a poc a poc del normal.
Per sort arribem a Falset, el punt des d’on vam iniciar aquesta aventura. Enrere hem deixat un bon grapat de kilòmetres i uns quants metres de desnivell acumulat. Però el què més m’ha agradat d’aquesta experiència és poder conèixer de ben a prop aquesta terra que dóna lloc a vins tan reconeguts arreu. Em sento agraït per viure a poc més d’una hora i mitja d’aquest indret, i conèixer-lo acompanyat de l’Isidre, en Pep i l’Albert ha estat un bonic regal.
Ara ja és moment de deixar la bicicleta en segon terme. Cal treure la pols als esquís. El Pirineu ens espera.