Fins ara no sabia on era **Pardines**, un petit poble de muntanya situat a pocs kilòmetres de **Ribes de Freser**, però de ben segur que em serà difícil d’oblidar.
Som a la línia de sortida i al meu voltant es respira un ambient de cursa d’aquells que et posa la pell de gallina. Hi ha ganes de córrer, però per damunt de tot de passar-ho bé. Així es presentava **l’Esquella de Pardines**, una cursa de muntanya on per damunt de la competició hi havia l’amor per la natura i la muntanya.
A les **18:45 hrs**, després de verificar que portéssim frontal i paravent, hem arrencat a córrer. Tot el poble s’ha bolcat amb l’esdeveniment i no falta ni una ànima a la línia de sortida.
De seguida me n’adono que això serà més dur que els entrenaments als quals estic acostumat. Sortim del poble, deixem enrere la civilització per endinsar-nos en aquest paratge d’ensomni. Una forta pujada m’obliga a baixar el ritme, però miro de seguir trotant i avançar tant com puc. Per arribar fins al primer control de pas hem de superar una fortíssima rampa amb un desnivell considerable. Amb menys de 3 kms de cursa ja hem pujat 500m.
Els propers kilòmetres són més agradables, però molt tècnics. Has de posar molta atenció a cadascun dels passos si no vols acabar amb un esquinç de turmell. De seguida arribem a una petita tartera de pedra i roca, a dalt ens esperen alguns organitzadors amb la Rufa, animant i cridant com a boixos. *”Quina canya!”*
Un cop a dalt comença una baixada divertida i animada, i a mà dreta puc veure el que serà sens dubte un bon repte, arribar al cim del Taga.
Al cap d’uns 3 kms finalitza la baixada i comença una zona força agradable fins a arribar al segon control de pas al kilòmetre 10. Són les 20.35 hrs i porto 1:39 hrs de cursa. Em trobo força bé, però alguna cosa comença a fallar. Amb 10 kms he pres menys de 0’5 l. d’aigua i crec que començo a estar deshidratat. Per sort puc carregar el bidó d’aigua i segueixo amunt. Se m’escapa un *”Mare meva!”* en veure la tartera de roca que tenia davant meu. Amb molt bon criteri, una noia amb un Saxofon toca les notes d’una cançó que no recordo, però que m’estira ben amunt, per arribar fins al tram més tècnic i alhora divertit del traçat.
Una zona de cordes ens ajuda a superar el desnivell d’infart que tenim per davant fins a arribar al cim del **Puigestela (2.013m)**. *”Aquests de Pardines estan com un llum, però això és una passada!”* em repeteixo constantment dins el meu cap.
La pujada al **Taga (2.038m)** se’m fa molt i molt llarga. Es fa de nit, trec el frontal i em poso el paravent. Tinc fred i el meu cos no acaba de respondre, les meves cames no tiren. He tingut una caiguda metres enrere baixant del Puigestela quan he patinat per damunt d’unes pedres humides. Per sort no ha estat res però he caigut per culpa de la falta d’atenció degut al cansament que porto al damunt. En arribar al Taga la música dels Pardinencs m’arrenca un bon somriure, però per dins alguna cosa no va bé. Estic fos! Miro enrere i veig una fila de llums, espectacular!
La baixada del cim més alt del traçat és una autèntica pista de patinatge. L’herba humida em fa patinar i caure fins a tres vegades. A cada caiguda se m’escapa un *”toma ia!”* seguit sempre d’una rialla.
A mà esquerra es veuen les llums de Pardines, al fons de la vall. Sembla que sigui a prop però el meu rellotge encara marca que portem 17 kms. i tal com vaig, per arribar fins als 21 kms. se’m farà una eternitat.
El meu ritme és força més lent. M’avancen alguns corredors.
Ja estic molt a prop del poble i sento la gresca que hi ha. Això m’anima a apretar el ritme però la pujada final de paviment em treu les últimes forces que tenia guardades. Camino uns quants metres i només els crits d’alguns Pardinencs a l’entrada del poble em fan recuperar el ritme.
**FELICITAT!** Això és el que sento dins meu en veure la línia d’arribada. Són les **23:23 hrs** i porto **4:37 hrs** de cursa. M’abraço als meus mentre els dic *”mare meva, això és de lo més dur que he fet mai”*. La següent frase al meu germà és: *”ei brother, l’any que ve l’hem de fer plegats! és una canya!”*.
**Gràcies als organitzadors, voluntaris i corredors que heu fet possible aquesta cursa, perdó, aquesta festa.**
**Gràcies a la Roser, en Xavi, en Pau i l’Oriol per acollir-nos a casa seva!**
######Més info i fotos a esquella.com. Les fotografies són propietat de l’Esquella de Pardines.
