El passat diumenge vaig participar a la primera edició de la cursa El Camí dels Íbers, a la Roca del Vallès. Des de què vaig sentir a parlar de la cursa tenia clar que la volia fer, doncs el recorregut transcorre per pistes, corriols i paratges espectaculars que m’han vist créixer. Durant forces anys he tingut la sort de poder gaudir del Parc de la Serralada Litoral amb BTT o moto d’enduro, però mai a peu o millor dit corrent.
Aquesta era la meva primera cursa de muntanya i veient el perfil del recorregut ja sabia que no seria una tasca fàcil. Els dies previs a la cursa eren tot nervis i preguntes sense resposta. Sempre que he fet una cursa de mitja distància ha estat en asfalt i pràcticament sense desnivell per la qual cosa anava una mica perdut.
El primer que has de fer en una cursa de muntanya és oblidar-te del rellotge. Si ets “runner” sabràs del que et parlo. Sempre pendent del rellotge, de la marca que has d’assolir, del ritme de carrera correcte per poder arribar a temps a la meta, fent càlculs constants per saber si has d’apretar o afluixar. Tot això en una cursa d’aquest tipus és secundari i irrellevant, almenys per mi. Tenia molt clar que volia disfrutar i gaudir de l’experiència.
La setmana passada va ploure de valent, per la qual cosa vaig suposar que el traçat estaria força enfangat. Tenint en compte el desnivell i el tipus de terreny (sorra, fang, pedra, arrels, aigua) sabia que no seria una bona idea utilitzar les sabatilles que utilitzo normalment per asfalt, les Mizuno Wave Nexus 5. Així que vaig haver d’improvitzar i recuperar unes velles Salomon XAPro Ultra 3D, amb les que no havia fet cap prova semblant.
Ostres! encara no he començat a parlar de la cursa com a tal i ja porto una bona estona escrivint, sempre em passa igual.
A les 08:00 hrs em recollia a casa el meu company d’equip, l’Òscar. Un cop a La Roca i després de la recollida de dorsals i obsequis ja estem a punt per la sortida. Em retrobo amb el Guillem, un amic amb el que havia jugat a handball al BM Cardedeu.
Són les 09:00 hrs i un coet dóna la sortida als 300 participants. Al principi tot són nervis i rialles, amb l’Òscar ens mirem per comentar breument el que tenim per davant i la importància de conservar i disfrutar del moment. Només sortir ens trobem amb el primer obstacle, un mur d’aquells que et fan reflexionar sobre el per què et vas apuntar a una cursa com aquesta. Suposo que el fet d’estar envoltat de corredors i gent animant, fa que en cap moment deixis de trotar. Superat aquest primer filtre psicològic ja deixem enrera l’asfalt per endinsar-nos cap al bosc en direcció Can Planas. Els primers minuts sempre són els que costen més, doncs has de trobar aquell ritme amb el que et sentis còmode. Em noto algo nerviós i em pregunto si les sabatilles seran una bona elecció.
Sobre el km.5, mare meva! un tallafoc d’aquells que et fan inclús grimpar a la seva part final. Per sort i amb molt bon criteri, la Marta, l’Albert i en Chals m’esperaven estratègicament a la part més alta per animar-me. En aquest moment me n’adono de què davant meu porto en Xavier Bonastre, periodista esportiu de TV3. Un cop superat aquest punt crític, un corriol de baixada per recuperar forces per enfilar més endavant en direcció la carretera d’Òrrius, on estaven els meus pares atents per fer una bona foto.
Passat aquest punt, ens trobem molt aprop de céllecs però per arribar fins a dalt l’antena ens espera una pujada d’aquelles maques, on la organització amb molt bon criteri, va col·locar una corda per ajudar-nos a “escalar” fins al punt més alt de la prova. Entre la malesa s’amaga l’Edu amb la seva càmara i em dóna una molt bona sorpresa.
Un cop a dalt, l’organització feia un control de pas i des d’aquest punt començava una divertida i perillosa trialera de baixada. Saltant, esquivant, cridant…així vaig baixar jo. En aquest tram me n’adono de què vaig fort i a un bon ritme. Això em permet distanciar-me dels perseguidors que duia enganxats feia una bona estona.
Fa estona que corro sol i aprofito per relaxar-me i aixecar el cap per gaudir d’unes precioses vistes del Vallès Oriental i penso “això és increïble!”
Segueixo baixant i creuant petits rierols. Paro en un d’ells per mullar-me el cap i refrescar-me. Sóc conscient de què a partir del km.16 serà un autèntic patiment. No em vaig equivocar, doncs quan et penses que allò ja arriba a la seva fi, torna a pujar una altra vegada. Arribo a la conclusió de què aquesta prova consisteix en el següent “quan trobis una intersecció, sempre tria el camí que va cap amunt”.
Atrapo a un corredor, en Dani, amb el que ja rodem fins al final. Els últims kilòmetres són molt i molt durs, estic cansat i el cap comença a jugar-me males passades. Amb en Dani ens anem animant mútuament un a l’altre, i així atrapem en Josep Maria, un altre corredor i periodista de TV3. Junts fem els últims moments de la cursa i decidim arribar junts fins la meta. Davant l’ajuntament ens espera una gran festa, on amics i familiars t’animen durant els últims metres mentre escolto la música de fons d’un grup que toca en directe. Impressionant, tinc la pell de gallina i començo a ser una mica conscient del que acabo de fer. La meva primera cursa de muntanya! 21 kms en 2 hores i 31 minuts. Ole ole i ole!
En creuar la línia d’arribada hi ha un grup de nens i nenes que et pengen del coll una medalla, ufff!!! Somriure, alegria i abraçades amb amics, companys de cursa i familiars!
Des d’aquí vull agraïr de tot cor el suport de tots els que ens vau animar, de tots els voluntaris que ens vau fer costat en tot moment i dels organitzadors que ho heu fet possible. Gràcies!!!!
Gràcies a aquesta cursa sembla que podrem tenir algun patrocinador per les properes aventures!
El track el pots veure aquí: http://www.movescount.com/moves/move12371588
Abans de sortir de casa vaig decidir que volia córrer per un motiu, per un amic…per en Suri. Gràcies per fer-me costat al llarg de la cursa i recorda que no estàs sol.
