Són les 12:30 hrs i fa estona que no para de ploure. Dissabte pel matí i jo aquí tumbat al sofà veient una pel·lícula d’aquelles que et toca la fibra. Em sento cansat i tinc molta son, doncs ahir vaig sortir a fer unes cervesetes amb uns bons amics i crec que he dormit al voltant de les 6 hores.
Ha estat una setmana molt intensa, no a nivell físic, si no emocional. Una setmana plena de sentiments i records, mirant enrera i recordant el que han donat de sí els 6 anys que he passat a Benteler, una multinacional alemanya que m’ha vist créixer com a persona i professional. Abraçades, llàgrimes, somriures, desitjos, records, mails de despedida i més abraçades. Ep! ara no és moment de tocar aquest tema, doncs tenia ganes d’explicar-te el meu entreno d’avui.
Com t’he dit, fa un dia d’aquells més típics de Vancouver que de Barcelona. No ha parat de ploure pràcticament des de que m’he llevat. Miro per la finestra i només veig que núvols, boira i aigua. Giro la vista i just a l’entrada de casa veig les meves sabatilles de muntanya, les ASICS TRABUCO que amb molt bon criteri em va recomanar en Rober del Món. Torno a girar el cap cap al balcó i veig que segueix plovent, i no té cap intenció de voler parar.
No han passat ni 10 minuts que ja estic equipat i preparat per sortir, això sí, amb la jaqueta impermeable Karrimor que m’acompanya en dies com el d’avui. Claus de casa a la butxaca i el mòbil dins una bossa de plàstic per poder documentar l’entreno.
Surto de casa en direcció al carrer Girona. No porto ni 10 minuts i estic ben empapat. La gent em mira com si fós un animal extrany. Vaig força ràpid per estar escalfant, doncs el rellotge marca un temps de 4.40 minuts/km. Baixo el ritme i miro al cel…se m’escapa un somriure! m’encanta córrer sota la pluja.
Fins al cap de 3 kms no he deixat el dur i pesat asfalt per començar amb la terra mullada. Sóc a prop de Milpins, el meu camp de batalla escollit per avui. Només en arribar al bosc agafo un petit corriol a mà dreta amb un pendent molt pronunciat. Baixa força aigua per la part central del caminet. El camí em porta fins a un tallafocs que segueix pujant amunt fins arribar a la pista central. El cor em va a tope i no para de ploure. Miro enrera i veig la urbanització de Milpins als meus peus. Agafo la pista i aprofito per recuperar l’alè i recuperar les pulsacions. Segueixo uns 1.500 m fins agafar un petit corriol a mà esquerra de baixada.
Wooooow! això és espectacular. Se m’escapa el riure un altre cop i començo a cridar mentre esquivo branques i malesa que cobreixen el camí. Hi ha un xaragall força gran al mig del camí, la qual cosa m’obliga a anar saltant a banda i banda. Sento que tots els meus sentits estan posats aquí, no penso en res més i segueixo baixant.
Tot és de color verd i cau aigua per tot arreu. El terra és ple de fang i alguna arrel creua el corriol. Haig d’estar molt atent si no vull acabar per terra. En arribar a baix de tot, trenco a mà dreta i enfilo cap amunt un altre cop en direcció al cementiri de Marata. Arribo a dalt i veig que se m’ha fet tard, són les 14:10 hrs i començo a tenir gana així que tornem cap a casa.
Agafo la pista de tornada i adelanto un noi que passeja sota la pluja. Saludo efusivament com si ens coneguéssim de tota la vida i me n’adono de què no comparteix el meu entusiasme i alegria. No problem! Seguim corrent i agafo l’últim corriol de baixada a mà dreta. Fa dies que no faig un vídeo d’aquells tant característics que tard o d’hora em llançarà a la fama mundial. Moment en el que podré viure de les meves cròniques.
Al final han estat uns 11,4 kms en poc més d’una hora. Segueix plovent força i la gent que em veu caminant a prop de casa em mira. Jo els torno la mirada i penso “fa un dia preciós per córrer sota la pluja!“
