Avui al matí mentre prenia el cafè a la meva taula a l’oficina davant l’ordinador, m’ha vingut a veure un company per ensenyar-me una frase que tenia en el mòbil. Aquest company i amic és l‘Héctor, un aventurer apassionat del Kite Surf i l’Enduro, per la qual cosa tenim moltes coses en comú, a més ara mateix té entre mans un projecte molt ambiciós a l’Àfrica.
La frase deia el següent:
Per bona sort o per mala sort, aviat disposaré de força temps per mi i per fer moltes coses que fa temps que vull fer i que no podia…dedicar temps a projectes i idees aparcades, fer esport de forma regular per assolir nous reptes, practicar yoga diàriament, compartir moments amb bons amics i familiars per esmorzar/dinar/sopar junts o fer una cerveseta (si et sents identificat ara és el moment de què ho posem en pràctica, hehe!), ajudar a l’empresa familiar, estudiar, viatjar, ensenyar, compartir, llegir, escriure…en definitiva, recuperar els meus somnis i lluitar de veritat per allò que m’agrada i m’apassiona. Això sí, lluny d’una multinacional on es valora més el capital econòmic que el capital humà. Si el món actual està en crisi és perquè entre tots hem perdut els valors i ens hem oblidat d’allò que més importa, les persones!
Des de ben petits sentim per tot arreu allò de què la fórmula per triomfar a la vida és ESCOLA + FEINA + DINER = FELICITAT. Anar a l’escola i accedir a la universitat per tal de tenir una bona carrera, aquests estudis t’ajudaran a aconseguir una feina ben reconeguda on puguis assolir una posició de directiu o manager fet que et portarà a guanyar molts diners, per la qual cosa serem feliços! Suposo que a aquestes alçades ja t’hauràs adonat de què això no és cert, si més no, us diré que després d’arribar molt lluny professionalment me n’he adonat de què això no em fa feliç. En quin moment del nostre procés d’aprenentatge parlem de talent, creativitat o passió?
Si les meves paraules no us han animat a fer un moment de reflexió segur que l’Alan Watts ho aconsegueix (subtítols en castellà disponibles). Per cert, la música de fons és de Ludovico Einaudi.
Què us agradaria fer si els diners no fossin el més important?
