Hi ha diferents opinions sobre el què cal fer o no fer quan estàs refredat. Pots escoltar diferents recomanacions de metges o experts, tot i que el millor que pots fer és preguntar-li al teu cos el què vol o pot fer.
Després de passar-me el cap de setmana pràcticament en estat vegetal al sofà envoltat de kleenex i vicks vaporub ahir vaig decidir que volia sortir a suar una mica. De bon matí vaig rebre un whatsapp de l’Òscar, proposant-me de pujar al Puiggraciós amb bici de muntanya cap al vespre. Sabia que després de la lliçó que li vaig donar a la cursa de les Tortugues a La Garriga tenia ganes de “revantxa“.
Així que dit i fet, a les 19.30 hrs sortim de La Garriga en direcció al Santuari de Puiggraciós. Fa mesos que no agafo la bici i estic algo nerviós. No porto aigua, però el meu company em diu que no pateixi que compartirem la seva ampolla. Minuts més tard me n’adonaria de què era una tàctica per deixar-me ben sec a la pujada.
El track és ben complicat ja des de l’inici. Només sortir una bona pujada ens posa a tò i ja de seguida l’Òscar s’escapa. Impossible seguir-lo, no puc respirar i el cor em va a tope. Avui toca patir de valent. Els primers minuts s’em fan un autèntic infern i trobo a faltar l’aigua, el meu cos em demana líquid.
Seguim pujant per alguna rampa ben pronunciada i sembla que vaig escurçant distància amb el meu company. La pujada és molt tècnica i és aquí on em trobo còmode. L’atrapo i ens posem a xerrar, bueno ell parla i jo respiro amb prou feines. El que m’és m’agrada de les nostres sortides és el moment de filosofar…reconeix que quan troba una pedra grossa li costa passar pel damunt. Li deixo anar una frase: “Òscar! quan trobis un obstacle al camí has d’aixecar la vista amunt i mirar més enllà…com a la vida”. Ens mirem i comencem a riure! que bò!
Seguim pedalant i el camí es complica de valent en algun punt, fins al punt de fer patinar la roda de darrera i no poder avançar més. M’he passat i haig de parar a agafar aire i beure una mica, però no tinc aigua. El cor segueix a tope i em marejo una mica. Recordo que porto un Halls a la butxaca, així que una mica de sucre m’anirà bé. Com puc arribo fins quasibé dalt de tot, ja a la pista principal uns últims metres fins al santuari per gaudir de les espectaculars vistes. Com he patit, però això val la pena!
![IMG_20130506_204324[1]](https://res.cloudinary.com/josepcarrizo/image/upload/h_225,w_300/v1405697718/IMG_20130506_2043241_r7dktx.jpg)
Ja de baixada la cosa canvia molt, doncs és molt tècnica amb alguna rampa pronunciada i si una cosa tinc és equilibri, així que aprofito per apretar i donar gas! Això sí que és ben divertit i aquí no hi ha temps per pensar si estàs cansat o si fa fred, perquè a la mínima distracció estàs venut i una caiguda amb tanta pedra i amb aquesta velocitat seria perillosa.
En arribar tinc fred i força mal de cap, amb la qual cosa suposo que tinc dècimes de febre. Avui m’he passat!
