Ja porto uns quants quilòmetres a les meves cames…ja sigui caminant, corrent o amb bicicleta de muntanya he recorregut multitud de paisatges. L’asfalt, la terra, la pedra, el sotabosc o la sorra han estat als meus peus durant hores i hores. Però ahir tocava quelcom diferent i nou per mi, l’aigua.
Últimament s’ha posat molt de moda la Triatló, ja sigui en distàncies curtes o en distàncies llargues, i ahir va tocar fer el debut en una localitat del Maresme, Malgrat de Mar. En principi era una prova força assequible pel que fa a la distància:
– 500 m de natació a mar obert
– 12 kms de bicicleta de muntanya
– 4 kms corrent
Els dies previs a la cursa principalment els vaig dedicar a treballar una mica més la natació, doncs córrer i bici ja formen part de la meva rutina setmanal.
Ens va tocar llevar-nos aviat, doncs a les 07.00 del matí havíem quedat a les pistes d’atletisme de Granollers per carregar les bicicletes als cotxes. En uns 30 minuts ja érem a Malgrat on ràpidament vam agafar tots els estris i ens vam dirigir cap al parc tancat. La organització era molt bona i en pocs minuts ja havia recollit el meu dorsal, el 83, i em dirigia cap al parc tancat on vaig poder deixar la bicicleta i les sabatilles per córrer.
El dia no acompanyava massa, estava ennuvolat i el pitjor de tot, hi havia un mar de fons que feia por. Tot era a punt per la sortida i la organització va fer una petita xerrada a la sorra de la platja per advertir-nos sobre el possible problema a l’hora d’entrar i sortir de l’aigua per culpa del fort onatge.
Tot i ser una prova popular, hi havia molt de nivell, si més no en vista de la quantitat de “maillots” de triatló que vaig veure. Jo anava a passar-ho bé i a gaudir de l’experiència, i com no, vaig decidir nadar amb el banyador surfer.
Tots estàvem nerviosos i amb ganes de començar. Alguns ens miràvem amb un somriure i fèiem algun comentari per calmar els nervis.
De seguida van donar la sortida i com vam poder vam entrar a l’aigua. Costava molt avançar i allò semblava un camp de batalla. En acabar la cursa em van dir que alguns ni tant sols van entrar a l’aigua o que n’hi va haver alguns que amb molt bon criteri van decidir fer mitja-volta.
Tenia gent al davant, al darrera, als costats…em vaig agobiar en algun moment però sabia que no podia parar de nadar. De sobte, vaig aixecar la mirada i vaig veure com una gran onada feia cridar a uns quants participants, “uooooooooooooooooo” vam cridar. Com alguns van descriure després de la prova, allò semblava el desembarcament de Normandia!
A l’aigua no tots vam seguir les normes del joc i van ser molts els que no van arribar fins a la boia reglamentària que marcava el traçat. Vaig preguntar als de la motora si estava seguint el traçat correcte i em van dir que sí. Segurament es van desorientar amb el fort onatge i no sabien per on havien d’anar (vull pensar això!). Ja de tornada nadava de costat amb un bon company quan vam sentir algú que demanava ajuda. Pel que sembla, un nadador experimentat es va posar nerviós en veure’s enmig de les onades i ens demanava ajuda. Ens vam apropar a ell i vam intentar calmar-lo. El vaig agafar del braç i el vaig animar a seguir nadant al nostre costat per arribar a la sorra. De seguida va agafar el ritme i va continuar nadant cap a terra ferma. Era un nadador experimentat, doncs en un moment es va distanciar de nosaltres. El meu company i jo que havíem anat a ajudar-lo vam deixar de nadar i ens vam mirar amb un somriure. “Vaja tela!!!!”. Aquell corredor no va tenir la delicadesa d’esperar-nos a què sortíssim de l’aigua al seu costat per donar-nos les gràcies.
El fet de seguir el traçat fins la boia i estar uns moments amb el nadador perdut van fer que fós dels últims de sortir de l’aigua. En posar els peus a terra, vaig veure a la família animant-me efusivament així que els vaig regalar una tombarella a la sorra.
En arribar al parc tancat em vaig calçar amb les sabatilles de córrer i vaig agafar la bici. Havia perdut molt de temps a l’aigua, però això era el meu terreny i ara tocava remuntar. En sortir del parc tancat només veia 2 o 3 corredors davant meu i sabia que no seria fàcil agafar la resta.
Al cap d’uns 2 kilòmetres començava el desnivell positiu i la situació era diferent. Tenia davant meu un grup força gran de ciclistes i sabia que no tardaria massa en avançar-los. Vaig trobar l’Esther, en David i la Núria, amb qui vaig rodar uns moments al seu costat. El recorregut de la bicicleta era divertit i tècnic amb un parell de rampes prou pronunciades i llargues. Avançava gent a les pujades i a les baixades. M’encanta cridar i animar als rivals i alguns d’ells ho agraïen.
Mirant la classificació, tenint en compte que pràcticament vaig sortir dels últims de l’aigua dedueixo que vaig avançar uns 100 participants amb bicicleta. Quina bogeria! Però és que m’ho estava passant tant bé…
Ja de tornada al parc tancat, tocava deixar la bici i posar-se a córrer, això sí sense deixar-me la meva perruca vermella que em recordava els moments viscuts de la Kilian’s Classik. I amb aquesta imatge et deixo…posa color a la teva vida! hehe
Fins la propera!
