Sortim de l’aparcament de l’estació d’esquí d’Eyne. Comencem a córrer sense saber ben bé quin és el nostre destí. Anem tard, i si volem arribar fins al punt més alt de Cambre d’Aze haurem de mantenir un ritme constant, sense gaires parades. El sol no es veu per cap costat. El cel és tot cobert de núvols negres i una lleugera brisa freda ens acompanya durant els primers metres. Sortim a un ritme suau però el desnivell, tot i no ser molt pronunciat, es nota.
Moments abans de la sortida intercanviem unes paraules amb una parella que vénen a fer alguna de les conegudes canals de Cambre d’Aze, que a aquesta època de l’any encara estan cobertes per la neu i gel de l’hivern.
Els primers 300 m són durs, estem freds i les cames encara estan una mica carregades de la sessió d’escalada en bloc que vam fer ahir a Targasonne. De seguida agafem una petita pista de baixada que ens permet accelerar el ritme mentre recuperem l’alè. Aviso al meu company, en Xavi, i li dic que no es faci il·lusions, doncs aquest serà l’únic tram “agradable” fins que assolim el cim a uns 2.800m.
Arribem a la zona de Saint Pierre dels Forcats i agafem una de les pistes d’esquí que ens portaran amunt, fins arribar a una zona sense tant desnivell que ens permetrà agafar una mica d’aire. Des d’aquest punt deixem enrera la zona “civilitzada” per endinsar-nos a una zona de bosc abundant. Ens aproximem a la base de Cambre d’Aze. És espectacular! Proposo de seguir pujant per la tartera de roca situada a mà esquerra. Busquem una línia de pujada, però no hi ha cap camí marcat.
“Xavi, podríem mirar de pujar per aquesta vessant, doncs no sembla molt pronunciada!” comento amb el meu company. Dit i fet, ens desviem per començar a pujar lentament sobre un trencall de roca. Hem d’estar molt atents si no volem deixar-nos algun tormell pel camí. De seguida el terreny comença a inclinar-se més i més fins a obligar-nos a avançar molt lentament. Ajudant-nos de mans i peus grimpem uns quants metres que semblen no tenir fi. No hi ha lloc per l’error, doncs en aquest punt una caiguda podria ser fatal. Em vénen al cap pensaments que no m’ajuden i em situen al 2011, quan vaig patir aquell ensurt. Miro de concentrar-me en el que estic fent i per uns moments dubto de mi mateix. Uns metres per davant meu en Xavi sembla un autèntic isard. El seu perfil d’escalador experimentat li dóna una seguretat que jo no tinc, però en veure’l tant segur de sí mateix em transmet la confiança necessària per seguir avançant sense mirar enrera. Em concentro en la respiració i per uns instants sembla que em trobi al bell mig d’una lluita aferrissada entre la por que em tira enrera i l’adrenalina que m’empeny amb força cap amunt.
Superat el punt més tècnic em reuneixo amb en Xavi per observar amb detall el que acabem de superar. “Espero trobar un camí de baixada diferent” comenta en Xavi mentre el miro amb cara de pomes agres. Des d’aquest punt les coses són diferents i la perspectiva canvia radicalment. A la nostra esquena deixem la preciosa vall de la Cerdanya, en la seva vessant francesa.
A partir d’aquest punt la inclinació ja no ñes tant pronunciada i inclús ens permetem el luxe de fer-nos alguna foto amb les canals a l’esquena. Agafem una mica d’aire i forces per començar a córrer en direcció al cim que podem apreciar a uns 800m aproximadament.
Per fi assolim el cim. El fred i el vent no em priven d’apreciar la bellesa que tinc al davant. Desconeixia aquesta part, doncs queda oculta de la vista des de la vall. Això és sens dubte una bona zona per explorar a l’hivern amb esquís de muntanya.
No volem perdre gaire temps, no volem refredar-nos, i després de fer alguna foto emprenem la baixada. A aquesta alçada encara hi ha alguna resta de neu abundant que forma alguna cresta. Li dic al Xavi que m’esperi que tinc ganes de jugar una estona.
Roca i més roca sota els peus, i la meva vista no aconsegueix de trobar una via que ens permeti córrer fins que proposo d’agafar una altra alternativa que tot i semblar ser més llarga ens permetrà escapar-nos del terreny pedragós. De baixada ens acompanyen uns quants isards, fet que fa que encara volguem córrer més de pressa tot saltant i cridant.
Arribem a una zona de bosc i comença l’aventura per trobar un corriol o sender que ens permeti esquivar amb facilitat la gran quantitat de matolls i arbres que s’agrupen davant nostre. En Xavi passa al davant, sense deixar de córrer, el segueixo sense deixar d’observar al meu voltant per tal de trobar un recorregut que em permeti avançar-lo. Escalant ell és més hàbil, però baixant jo sóc més àgil i penso menys, o penso més ràpid (ho sento Xavi! hehe).
Anem a petar a un riu que està cobert de una gruixuda capa de neu i gel. La forma més ràpida de baixar és patinant, així que ens llancem sense miraments. Després d’uns últims metres sembla que finalment agafem un petit corriol que ens portarà fins la pista. Aquí tot és molt més fàcil i passats uns kilòmetres arribem trotant fins a l’altiplà inicial, des d’aquí ja tot és baixada fins a l’aparcament. En total 2:59 hrs i uns 11 kms (1.000m de desnivell positiu).
