Avui m’ha succeït una cosa molt curiosa que ha inspirat aquesta entrada. Després de passar un matí de reunions apassionant a Barcelona Activa, m’he dirigit cap a l’estació de Barcelona el Clot – Aragó per agafar el tren cap a Granollers Centre.
El tren de les 13.39 hrs anava ple i m’ha costat trobar un seient lliure. He tret el meu llibre de la motxilla mentre observava la gran quantitat de gent que estava enganxada al seu telèfon sense adonar-se’n del que succeïa al seu voltant. Al cap d’uns minuts el convoi s’ha aturat a l’estació de Montcada i Reixach, on una multitud de persones s’ha afegit al nostre vagó, entre d’ells una parella d’ancians.
La parella ha mirat a una cantó i a un altre amb l’esperança de trobar un espai disponible on poder seure, però no hi ha hagut sort.
Sense pensar’m-ho m’he aixecat oferint-los el meu seient a un dels dos, mentre mirava al meu voltant per tal d’ajudar-los a trobar una altra butaca on seure. Agraïts m’ho han recompensat amb un somriure.
La meva sorpresa ha estat quan en quedar-me de peu al costat de les portes d’accés al vagó m’he sentit observat. Per uns moments he pensat que tenia alguna cosa enganxada, però moments després m’he adonat de què em miraven com si fós un superheroi sortit d’un dels millors còmics de Marvel.
Amb aquesta entrada no espero obtenir el reconeixement de ningú, ni tant sols del meu ego. No demano res a canvi o potser sí. T’invito a la reflexió! Obre els ulls, deixa el teu telèfon per uns moments i observa al teu voltant. Més a prop del que et penses hi ha algú que et necessita. Per oferir la teva ajuda no necessites una capa o una màscara, només cal que siguis conscient del què succeeix al teu voltant.
#randomActsofKindness
