Són les 05:00 hrs del matí i ja estic cansat de donar voltes pel llit. Després de 33 dies per Tailàndia i Cambodja crec que no serà fàcil tornar a adaptar-me a l’horari europeu. No és plan d’anar cap a l’oficina així que agafo el llibre de la tauleta de nit per veure si em ve la son. El llibre es titula “Ambassador between life and survival” (Embaixador entre la vida i la supervivència). El vaig comprar a Cambodja, concretament a l’hospital infantil Jayavarman VII de Siem Reap en acabar el concert benèfic del seu fundador, el Dr.Beat Richner.
Justament avui fa una setmana que passejava amb una bicicleta pels carrers i voltants de Siem Reap. Aquesta ciutat es troba situada al nord oest del país, aproximadament a uns 150 kms de la frontera amb Tailàndia. La ciutat és coneguda sobretot pels temples de Angkor (patrimoni de la UNESCO).
Anava pedalant mentre mirava a costat i costat el que m’envoltava, això sí, sense perdre de vista el carrer. El trànsit en aquest país és un autèntic kaos i pràcticament ningú respecta cap mena de senyal, per la qual cosa no pots baixar la guàrdia ni un moment.
De sobte arribo a un edifici força gran. Al davant s’hi aplega una gran quantitat d’adults i nens asseguts al terra. Tinc la sensació de què esperen alguna cosa. M’aturo i pregunto. No és fàcil de comunicar-se però m’assebento de què estic davant de l’hospital infantil Jayavarman VII i que aquestes persones esperen amb paciència per ser ateses. Porto la gorra del revés (com de costum) i una samarreta de color blau elèctric que crida força l’atenció, a més el meu color de pell ràpidament em delata com a extranger. Alguns nens se m’acosten per “xocar les mans” i em regalen un somriure. Tinc la sensació de què tothom m’observa com si fós un astronauta. Em despedeixo i segueixo pedalant camí del centre de la ciutat però el meu cap no para de donar voltes.
Dono mitja volta i em dirigeixo cap a l’entrada principal de l’hospital, situada justament a la banda oposada de l’edifici on he estat moments abans. La meva intenció és posar-me en contacte amb les persones de la recepció per fer una tímida aportació econòmica (no porto masses dollars al damunt). Arribo a la porta principal i veig un cartell força gran on s’anuncia que hi ha una gran necessitat de sang especialment per ajudar als nens amb shock degut al Dengue.
No m’agraden les agulles i no estic segur de si és una bona idea donar sang en un país com aquest, amb un sistema sanitari tant precari. Pregunto a la recpeció pel tema de la donació de sang i quan me n’adono ja estic assegut al laboratori omplint un breu qüestionari. De seguida pregunto als metges i enfermeres pel tipus d’agulla que utilitzen. “Són agulles noves i esterilitzades” em sembla entendre.
M’estiro i miro de relaxar-me. Em costa estar callat i començo a parlar i fer broma amb el personal per dissimular els nervis que corren per dins.
Tot va força ràpid i pràcticament no sento la punxada de l’enfermera. Espero que la meva petita aportació sanguínea serveixi d’alguna cosa. Em donen una samarreta, un refresc i unes galetes.
Sortint veig uns cartells on s’anuncia el concert del Dr.Beatocello i em pregunto qui serà aquest tal doctor. Després d’una dutxa ràpida al guest house em dirigeixo de nou cap a l’hospital per disfrutar del concert. L’acte comença a les 19.15 hrs però pels vorals de les 18.45 hrs ja estic allà després d’una excursió amb el tuc tuc. El conductor, en Pam, és molt amable i xerrem durant tot el recorregut. No és fàcil entendre el que em vol dir a vegades. La majoria de frases acaben amb un somriure doncs ens n’adonem de què no sabem el que volem dir ni un ni l’altre.
Arribo i entro a un auditori on fa un fred que pela. Al cap d’uns minuts arriba el doctor Beatocello, que resulta ser el Dr.Beat Richner. Agafa el seu “cello” i comença a tocar unes peces musicals que no reconec. En acabat comença a parlar i ens explica breument però amb molta passió el seu projecte. Pel que sembla aquí res és fàcil i menys encara amb la gran quantitat de corrupció que hi ha al país. A més sembla ser que no disposa de massa ajuda d’organismes internacionals com la OMS (Organització Mundial de la Salut) o UNICEF, posant en dubte les seves polítiques d’ajuda internacional. Al principi em sobta bastant, però després d’explicar-nos el per què ho entenc molt millor.
Aquest doctor d’origen suís fa 18 anys que viu a Cambodja on ha construït, gràcies a milers d’aportacions privades, 5 hospitals (Kantha Bopha) que donen assistència sanitària a milers de nens i adults cada any. Torna a agafar el cello i toca una peça de Pau Casals, el cant dels ocells. Tinc la pell de gallina, no només per la música que em transporta a la meva terra, si no per tot el que m’envolta en aquests moments. La tasca del Dr.Richner i els 2.300 treballadors dels diferents hospitals salven la vida de 90.000 nens cada any en un país on els ingressos mitjans per família són de 0,5 USD$ (0,37 EUR).
Durant l’acte vam poder veure el següent vídeo sobre la tasca que fan els hospitals Kantha Bopha al país. Impressionant! Si tens uns minuts et proposo que fagis una ullada per conèixer més en detall el seu projecte. No he pogut trobar la versió en castellà o anglès, t’hauràs de conformar amb la versió italiana.
Si vols saber més o col·laborar, pots visitar la seva web o la seva pàgina de Facebook.
…i ara, què faràs tu per fer d’aquest món un lloc millor on viure? Com sempre, t’animo a deixar els teus comentaris o a compartir aquest article amb els teus.
