Intentem llevar-nos aviat, esmorzem i contactem amb una petita empresa local que ofereix tot tipus de motos per llogar. Avui ens espera una excursió d’aquelles maques, de Chiang Mai a Pai. Hem llogat dues scooter’s Honda 125cc per 200 BHT/dia (aprox 5€), jo volia agafar quelcom més fiable i amb una mica més de motor. Tinc un planell de Tailàndia i segons els meus càlculs, per fer la ruta Chiang Mai- Pai – Mae Hong Son – Chiang Mai haurem de fer uns 1000 kms. El meu company de viatge, en Vincent, no ha agafat mai una moto per la qual cosa deixarem de banda l’opció Honda CRF 250-F.
No ens costa massa trobar la sortida de la ciutat, ens dirigim cap a la North Gate (porta nord) de la vella ciutat on agafem la carretera 107. Això és un escàndol, em passen les motos i cotxes per totes les bandes. Tot i haver agafat la carretera principal no deixem enrera encara la gran ciutat de Chaing Mai. Només penso en abandonar aquesta jungla de ciment i desordre, tinc ganes de conèixer vertaderament la Tailàndia rural i perdre’m. Per uns moments m’agobio i miro de distreure’m fent broma amb el meu company de viatge. Enganxem multitud de semàfors, però m’agrada. Quan el semàfor està en vermell pots veure al damunt un temporitzador digital amb números vermells a modus de comptador, de manera que comptes els segons que queden per que es posi en verd. La carretera és de 4 carrils i tinc motos i cotxes a banda i banda. Quan queden uns 10 segons pots veure les cares dels conductors, tothom es prepara. Això sembla la sortida d’un gran premi… la carrera dels autos locos! i aquí que quedi clar, el més “locu” sóc jo! Verd! La meva petita Honda Click fa el que pot i no dóna més de sí, adopto una posició “racing”, tant acoplat com els meus 190 cms d’alçada em permeten, i arranco amb la mirada posada lleugerament cap a l’oest, cap a les muntanyes on suposadament haurem d’anar. Els primers metres són per mi, però de seguida em veig superat pels meus rivals.
Al cap d’uns kilòmetres agafem una desviació a mà esquerra per enllaçar amb la carretera 1095 que ens ha de portar directament cap a Pai, província de Mae Hong Son. Això ja és una altra cosa, la carretera canvia completament i comencem a veure bosc i muntanya a ambdós costats de la carretera. Tot i ser una carretera principal l’asfalt no està en les millors condicions i cal anar amb compte. El manteniment de carreteres aquí no és el mateix que al món occidental i sovint s’acumula sorra de la pluja a l’asfalt.
Porto la motxilla lligada a la part posterior de la moto amb un parell de bragues que he comprat abans de sortir. El volum i el pes de la càrrega es noten força i fa que agafar els revolts sigui tota una gesta. Ens endinsem a la jungla i de seguida comencem a trobar les primeres rampes pronunciades. Mare meva! això no es mou. Per uns moments trobo a faltar els pedals que portava el meu primer ciclomotor que vaig tenir als 14 anys, el Vespino!
No hem tingut en compte que amb la càrrega que portem i la distància que hem de recórrer no tindrem prou benzina. En Vincent em fa senyals i sembla indicar-me que necessita combustible. Miro el meu indicador i me n’adono de què he quedat tant bocabadat amb el paisatge que fa molta estona que no ho comprovava. Ara tenim un problema, no veiem res que s’assembli a un poble, i molt menys una benzinera. De sobte em sembla reconèixer un petit cartell a mà dreta. Estem salvats!
Després d’unes 3 horetes de viatge, 130 kms, uns quants revolts i algun que altre ensurt…per fi arribem a Pai! Això ja és una altra història. Aquí tot sembla estar en harmonia amb la natura. Estem envoltats de muntanyes! wow! Busquem el hostel Pai Chan, una recomanació de la jefa del Bee-Beez, el hostel on em vaig allotjar a Chiang Mai. Arribem i ens donen un bungalow per cadascú a bon preu. Estem fets caldo, sobretot pel que fa a l’esquena, així que després de deixar tots els trastos a l’habitació ens relaxem a la pisicina.
Aprofito per escriure en el meu petit quadern de viatge mentre escolto una mica de música. Això és paradisíac! Crec que ens quedarem un parell de nits.
Després de passar una nit donant voltes sota la mosquitera, esmorzem i ja estem a punt. Hem quedat a les 09.30 davant el seven eleven (7/11) de Pai amb una noia francesa que vam conèixer ahir al vespre. Arribem allà i ens n’adonem de què no som els únics amb els que ha quedat la Margotte. Ens reunim unes 8 persones. La Margotte (França), Marianna (Itàlia), Pieter (Holanda), James (UK), Louie (Califòrnia), Vincent (França), una altra noia holandesa que no recordo el nom i un servidor català.
És un dia d’aquells per emmarcar a la paret de casa, si fóssim capaços d’immortalitzar moments. Sense voler-ho em converteixo en el guia del grup i plegats recorrem uns quants kilòmetres pels voltants de Pai. Visitem el Pai Canyon, Hot Springs i algun salt d’aigua. Al vespre ens dirigim de nou cap a Pai Canyon, doncs ens han dit que és un lloc molt maco per gaudir d’una posta de sol espectacular. De camí, però, fem una parada per fer-nos una foto de grup…quin bon rollo!
En un viatge així coneixes a persones increïbles cada dia. Persones amb històries que comparteixen amb tu. En aquest cas tots nosaltres viatgem sols, venim de llocs diferents i demà marxem cap a altres destins. Per una raó o altra ens hem trobat avui aquí per compartir unes hores úniques i que segurament mai seré capaç d’oblidar. Intercanviem els nostres e-mailstot i que som conscients de què probablement mai més ens tornem a veure.
12 d’Octubre, una data especial
Arribem a Mae Hong Son després de 110 kms de carretera de muntanya amb vistes d’ocell. El dia ha començat ple d’energia amb una classe de yoga a Pai Circus, un espai màgic enmig de la natura situat a les afores d’aquest poblet. Avui em sento especialment sensible i uns moments que vaig viure fa exactament 2 anys. Un dia com avui del 2011 vam fer una excursió a priori fàcil a la zona de Les Agudes, al nostre estimat Montseny. Quan tornàvem cap al cotxe vaig patir una caiguda d’uns 6 metres al buit en un petit barranc. Vaig tenir multitud de traumatisme i per uns segons vaig perdre la vista i la oída, suposadament a causa d’un fort cop al cap. Tenia una ferida oberta important al costat dret per on perdia molta sang, per la qual cosa els meus companys van trucar al 112 i vaig haver de ser rescatat amb hel·licòpter del cos de bombers GRAE. Finalment tot va acabar amb un ensurt, però tinc aquell instant molt present, sobretot pels dolors que encara tinc al dit anular de la mà dreta. Sempre he pensat que allà va haver-hi alguna “cosa” que va parar el meu cop, sempre he cregut amb el meu àngel de la guarda.
Hem fet uns quants kilòmetres, però han valgut la pena. Pràcticament no trobem cap extranger. Som l’objectiu de totes les mirades. Aquesta petita ruta amb moto està sent tota una experiència i em sento afortunat d’haver tingut la sort de conèixer en Vincent, doncs fer una aventura com aquesta en solitari no hagués estat el mateix.
Ens llevem amb la intenció de fer quelcom extraordinari, volem tornar a Chiang Mai sense fer parades. Ens equipem com cal amb previsió de què haurem de creuar algun port de muntanya amb alçades que giren al voltant dels 1.000 o 1.500 m. Les hores van passant i els kilòmetres es van acumulant, sobretot a les nostres esquenes, la moto és molt incòmode.
Deixem la carretera principal i ens endinsem en un paratge totalment diferent del que hem vist fins ara. Aquí la principal font de subsistència és el camp. No hi ha turisme i molt menys qualsevol altre tipus de comerç o indústria. Ens desorientem un parell de cops i preguntem sense masses expectatives a la gent local. Ens mirem i intento fer-los entendre el nostre destí, però crec que mai han vist un planell. Això és inútil però ens ho passem de bé…al final tot acaba amb un somriure i seguim ruta. Deixem enrera la poca civilització que havíem trobat i comencem a pujar fins arribar al punt més alt a 1.500m.
Un cop passat aquest punt comencem a baixar poc a poc per carreteres de muntanya molt i molt entretingudes, més que res per la quantitat d’obstacles que hem de sortejar. Vaques al mig de la carretera, esllevissades de roques i fang, forats, passos d’aigua…això no te fi!
Són prop més de les 14:00 hrs i seguim sense trobar res que ens agradi per dinar. Finalment decidir parar en un petit restaurant que veiem a mà esquerra de la carretera. Entrem, seiem i fem senyals per demanar una carta. L’home riu i mou el cap volent dir “aquí no tenim carta…flipats”. Ens demana que l’acompanyem fins aun petit expositor de vidre on podem veure quelcom que sembla menjar. Seguidament l’obre i comença a treure mosques de dins. En Vincent i jo ens mirem molt sèriament i s’ens escapa un somriure d’aquells que no saps com classificar. Esculleixo jo primer i ell em segueix a continuació. Ostres, doncs el que sembla ser pollastre acompanyat d’una mica d’arròs blanc està d’allò més bò.
Les últimes hores es fan força pesades però després de 7 hores de viatge i més de 300 kms arribem a Chiang Mai. Només arribar ens abracem. Demà serà dur, doncs després d’un viatge com aquest ens despedirem temporalment, ell vola a Phuket i jo agafaré un bus nocturn per viatjar de tornada a Bangkok per empalmar amb un tren que em portarà al sud, a les illes.
Sens dubte, miro enrera i me n’adono de què l’experiència que he viscut als voltants de Chiang Mai han estat molt i molt especials…com diu aquella frase, “la vida té a veure amb les persones que coneixes i les coses que feu plegats”, i no només parlo del meu company francès, si no dels 6 desconeguts que per un dia van voler compartir aquesta aventura amb mi. Gràcies!
