Una de les meves frases preferides és “no deixem de jugar perquè envellim, si no que envellim perquè deixem de jugar” de George Bernard Shaw. Massa sovint ens oblidem d’allò que tant fèiem quan érem uns nens i que d’una manera o altra ens feia tant especials i únics, jugar. Per què deixem de jugar?
Jugar ens ajuda a relaxar-nos mentre estimulem i facilitem el desenvolupament d’habilitats tant necessàries com la imaginació, la creativitat, les habilitats per resoldre problemes. Ho podem fer amb la nostra parella, familiars o amics, companys d’oficina i per què no…amb el nostre jefe/a! 🙂
Tal i com explica Ken Robinson en el seu llibre “The Element”, vivim en una cultura on es tendeix a segregar la ciutadania en funció del seu rang d’edat. Enviem els més petits als jardins d’infància o a les guarderies. Eduquem als grups de joves i adolescents com si formessin part d’una cadena de subministrament de Toyota. Mentre que enviem a les persones més grans en residències.
Doncs bé, en el centre Jenks de la residència Grace Living Centers de Tulsa (Oklahoma) es va fer una prova pilot. Es va ubicar un grup de nens del jardí d’infància i preescolar en un punt estratègic del centre, un punt on els residents poguessin veure clarament el que feien aquells menuts. Aquells nens seguien de manera rutinària les seves classes. a mesura que passaven els dies més residents del centre preguntaven què passava i d’aquesta manera van començar a interactuar amb els nens.
D’aquesta interacció va sorgir el programa “Companys de llibre“, on s’ajuntava un ancià amb un dels nens. Una iniciativa que anava més enllà de fomentar la lectura i l’aprenentatge, doncs el que fomentava era la compartició d’experiències vitals.
El més curiós del cas és que al cap d’unes setmanes de la implantació d’aquest programa revolucionari en el centre, tant els nens com els ancians en sortien beneficiats. Els nens superaven les proves de lectura amb millors notes que altres alumnes de la mateixa població. Per altra banda el consum de medicaments per part dels ancians va disminuir de manera significativa o inclús desaparèixer en algún cas. La interacció i relació amb cadascun dels nens els va donar vida i ganes de seguir endavant, enlloc d’estar esperant el final de la seva existència.
D’una manera o altre tots som responsables de canviar aquest paradigma. Reinventar el sistema educatiu actual o reiventar-se dia a dia està a les teves mans.
